Intervista ad Antoni Arca sulla scrittura in lingue mediterranee.

Antoni Arca

Intervista ad Antoni Arca sulla scrittura in lingue mediterranee.

  1. Da cosa e da dove nasce la tua scelta di scrivere, e nello specifico quella di scrivere in catalano, e poi studiare anche il sardo per poter scrivere in sardo e ora in algherese?

 Inizi

Non saprei dire quando cominciai a sentirmi uno scrittore, forse la prima volta che pubblicai su un giornale, forse la prima volta che scrissi un racconto su un quaderno di “brutta” al liceo, forse quella volta che lessi “Gli indifferenti” di Moravia a sedici anni.

Scribacchiavo già da allora sia in italiano sia in algherese e, fra le due lingue, non sentivo che una delle due fosse superiore all’altra. Le usavo senza traumi – errori di ortografia a parte.

Anche se allora non potevo esserne pienamente consapevole, per la mia formazione fu determinante avere per i cinque anni del liceo uno stesso insegnante di lingua inglese: Luca Mele, allora giovanissimo, e che da lì a poco sarebbe diventato l’apprezzato poeta ploaghese in lingua sarda. Fu una sorta di imprinting linguistico. Crebbi consapevole del fatto che ogni lingua è un sistema arbitrario e nessuna lingua è superiore a un’altra; a volte capita che siamo noi a poter scegliere le lingue, più spesso ne siamo scelti. Per ragioni storiche, economiche, politiche, identitarie.

Personalmente ho scelto spagnolo e inglese come lingue di studio, algherese e sardo come lingue di vita, corsicano e francese come lingue d’amicizia, e italiano e catalano come lingue di lavoro. E ognuna di loro continua quotidianamente ad arricchirmi.

Nei primi anni ’80 cominciai a collaborare con quotidiani e riviste sia in Sardegna sia in Catalogna e a pubblicare traduzioni dal catalano e poesie su riviste. L’italiano era la lingua che la scuola mi aveva insegnato a usare fin da bambino, e il catalano appreso tra Barcellona e Lleida era una sorta di evoluzione distante, colta e politicamente vincente della mia lingua materna.

Ero interessato a professionalizzarmi come scrittore, allora, e, non so quanto consapevolmente, mi affidavo alla follia del mercato cultural-editoriale.

In Sardegna e in Italia partecipavo a premi di poesia e di narrativa inviando testi in italiano, in catalano di Alghero e in sardo.

Vincere con una poesia o un breve racconto mi divertiva – anche economicamente –, ma non era il mio mondo; ho sempre detestato il provincialismo culturale astioso e incapace di dialogare col mondo reale.

Provai a partecipare ad alcuni premi per opere inedite in Catalogna, e lì vincere significa essere subito pubblicati in volume da buoni editori e con regolare distribuzione.

Fu così che, nei primi anni ’90, “en un dos per tres”, mi trovai a essere un giovane scrittore catalano con un volume di poesie edito a València e un volume di racconti edito a Tarragona. Il mercato aveva scelto per me e fra lingua catalana e lingua italiana, la prima a darmi credito come scrittore fu quella catalana.

Da allora, in poco meno di vent’anni, pubblicai una decina tra opere di narrativa e sillogi poetiche tra Barcellona, Lleida e Juneda oltre alle già citate Tarragona e València.

La tria (català)

Abans que escriptor jo sóc un pedagog, un mestre de bàsica, per això, alhora que intentava professionalitzar-me d’escriptor català, em tornava definitivament un “titular de càtedra” a Sardenya.

Els meus alumnes, segons els anys, anaven de sis a onze anys i jo volia escriure per a ells; i ells eren nens de profunda arrel sarda. Jo escrivia per a ells i ells escrivien per a mi. Jo els italianitzava i ells em sarditzaven.

Allò de ser un escriptor català professional implicava, de fet, una altra tria de vida: exiliar-me a Barcelona. I no, jo volia ser abans que res un mestre, un bon pedagog; i m’hi vaig dedicar també d’escriptor infantil i juvenil publicant els treballs que realitzava amb els meus alumnes.

Al començament eren plaquetes editades en pocs exemplars gràcies a la Umanitària de l’Alguer, i més tard veritables llibres amb bons editors com ara la EDES de Sàsser.

Allò que feia pels nens de Putifigari, el poble on anava a donar classes, volia fer-ho pels nois algueresos també.

Va ser per això, pel desig que tenia de ser útil pels joves lectors algueresos, que vaig començar a escriure en alguerès – “normat” a la catalana – una munió de llibrets infantils i juvenils a soles i en col·laboració amb uns quants dibuixants.

Des de finals dels ’80 a principis del 2000, entre plaquetes i llibres de debò – encara que a Catalunya jo resultava ser un escriptor professional, malgrat que poc present a les pantalles – , entre Alguer i Sàsser vaig publicar uns setanta títols infantils – a part de traduccions, volums de poesia, novel·les per a adults i peces de teatre.

Finalment, a la primera meitat dels ’90, em passaren la càtedra a l’Alguer com a mestre de llengua castellana; i des de l’Alguer estant vaig continuar fent poesia, prosa narrativa i prosa teatral segons les necessitats pedagògiques, polítiques i, per què no, comercials.

Ho vaig fer a les tres llengües, millor, a les cinc, o potser set. Perquè durant la dècada dels ’90 em publicaren una novel·la en castellà, i a Còrsega peces de teatre en corsicà i una novel·la en francès.

De ampreu (algarés)

He ascumançat a publicà llibras als ans ’80, i als ans ’90 era un “normal” ascritor catarà que ancara paldeva téns ascrivint també llibras an algarés i an saldu, és a dira pé un malcat economicament inesistent.

Com sap quiúnqüe hagi apena apena arraunat de economia, un malcat competitivu té manasté de grans damanas i de grans ufeltas i, pecò s’asvilupin a un tarratori i no a un altru, hi ha manasté de gent, tanta gent.

Al cas concret de l’editoria salda, mai hi pugarà éssar una editoria competitiva a ma la italiana, o la francesa, o la catalana, pecò sem massa pocs. I això, de sempra, és lu límit de la Saldenya: la baixa densitat de pupuració.

Cosa vul dira, que també pansant que an Saldenya hi sigui una pertxentual de letors més alta que al restu de l’Itàlia – cosa que no és –, sempra astiguarívam palant de un 500.000 putencials lectors que tanguéssin de cumprà almancu un llibra a l’àn; ma pecosa un llibra sigui econòmicament útil, tangariva de vendra mínimu 10.000 còpias, lu que vol dira que la Saldenya abastariva pé 50 títuls a l’àn, que és lu que fa normalment un patit editor italià. I an Saldenya, invetxe, lus editols són més de 70. Cosa pussibra pecò, no essent’hi un malcat, quasi sempra las aspesas las paga l’autor i, quant no, un síndic, un assessor comunal, provintxal, rejonal, o un prujeta cultural, folclorístic, turístic, scientífic, o lu que sigui.

Tot això pé dira una cosa sol: qui publica llibras an Saldenya no ‘l fa pé na trera munera, al màssim pé na trera las aspesas.

Tantu hi és qui pública llibras pé sudisfació palsunal, qui pé fé cultura, qui pecosa no na pot fé amancu.

Iò só de aqueixus. Ascrif pecosa o si no ma santeix mal i, havent arraunat pé tants ans de pedagogista i de intel·letual, m’és capitat suvint de trubà bons metxenates. Com són astats La Società Umanitaria de l’Algué fins a tots lus ans ’90, las editorials algaresas la Celere i Edicions del Sol, l’editorial EDES de Sàssari i, de finals de ’90 an avui las editorials Condaghes de Càllar i l’editorial NOR de Ghilarza.

A la fi de aqueixus quasi corant’ans de ativitat – i a ma més de 150 títuls publicats –, he dicirit de abandunà del tot l’idea del malcat editorial i de la catalanitat com a dovere moral: avui iò ascrif per a mi mateix, a la llengua que sép, a la folma que més ma currispón i publiqueig an ebook; de fet gratis, cunsiderant la facilitat de arribà “de franc” a qual sa sia llibra eletrònic.

  1. Quale, quanto spazio l’editoria riserva alle pubblicazioni in lingue ” minoritarie” e alla storia sarda?

Su benidore (sardu)

Bivende in una sotziedade a economia capitalista, cun sas istruturas chi como tenet, sa Sardigna non podet àere unu mercadu editoriale cumpetitivu; tando, su chi podimus fàghere est cumbatare e traballiare pro unu mercadu culturale sanu, nostru, originale, issientificamente onestu, pensadu, istrolicadu, meledadu, faeddadu, contadu e naradu in sa limba nostra; su chi est a nàrrere su sardu in totu sas possibilidades espressivas suas, cun aligheresu, tataresu-gadduresu e tabarchinu postos a intro, ca est ora de la serrare cun custa fàula de sas “ìsulas alloglotas”. Sos discendentes de sos catalanos de sa colònia aligheresa de su 1354 sunt mortos dae sèculos meda e sos tabarchinos sunt sardos de mare, e si sos gadduresos si cherent intèndere mesu corsicanos custu l’amus a interpretare che una cosa bella, e non che una partzidura.

Pensare chi s’istòria verdadera de sa Sardigna si faghet atzetende sas fàulas de birgòngia “documentadas” in milli farsos istòricos però cambiende su balore semànticu, est unu malu servìtziu; pensare chi sa limba faeddada dae sos sardos pòveros dae su tempus de sos romanos a totu su feudalèsimu fiat sa limba “disigiada” dae totu sos sardos, est una fàula galu peus; pensare chi pro fàghere una literadura sarda moderna bastet favorire sos amigos nostros mancari iscriant libros mediòcres, est unu suitzídiu.

Oe est possìbile aplicare sas règulas de s’istoriògrafia, de sa sotziolìnguistica e de sa literadura cumparativa sena àere bisòngiu de antitzipare/imbentare sos resurtados.

S’istòria de sa Sardigna est sa chi est, e s’istòria de sos sardos est un’àtera galu. Unu logu in mesu a mare impreadu pro interessos cummertziales de un’ala, e dae s’àtera colonos e iscraos chi a bellu a bellu si faghent pòpulu diversu dae su fenìtziu, romanu, catalanu, “sardignolu” in s’ora chi pedint de intrare in su Regnu italianu.

Sas limbas de Sardigna e sas limbas de sos sardos, in sos millènios, dae sas tirrènicas a s’ispagnolu, sunt istadas a muntones e, dae sa pax romana de sa prima gherra cartaginesa a s’agabbu de su feudalèsimu in su 1850, sos “dialetos” sardos sunt istados semper sa limba de sa gente de bidda pro nos mantènnere abarrados sicos ognunu in domos sua sena istrutzione peruna a parte de sa dotrina de sos retores.

De sa matessi manera, sa literadura de èsitu finas cummertziale, dae sos romanos a oe, semper est istada in latinu, gregu, pisanu, ispagnolu, italianu; su sardu iscritu fiat roba de crèsia ca sos pòveros, aende proibida s’istrutzione, deviant de iscurtare a su retore istràngiu evangelizende·los in sa matessi limba de sa carrera issoro.

Bisòngiat de torrare sena pregiudìtzios polìticos a Michelangelo Pira e a “La rivolta de l’oggetto” cosa sua. Si sos sardos pòveros – oggetto – si sunt fatos pòpulu – rivolta – , est chi, Gramscianamente, si sunt istruidos e ant cumpresu e si sunt cumpresos a pustis de sa prima e de sa segunda gherra mundiale.

No est farsifichende s’istòria de Sardigna chi creschimus che pòpulu. No est imbentende unu resistentzialismu pantasmàticu chi nos faghimus pòpulu. Non est gherrende a paris pro una limba chena prus dialetos, o cun unu dialetu ebbia, o cun una koinè legalizada, o cun su dimòniu chi si nde los leet chi semus unu pòpulu de a beru.

Est impitende sas limbas sardas nostras pro fàghere arte contemporànea chi podimus fraigare una limba sarda de totu sos sardos. Est istudiende s’istòria de Sardigna comente (ex) bìculu istratègicu pro s’economia de su Mediterràneu dae cando dae Còrsica beniant brinchende a oe chi servimus pagu e nudda pro muvimentare s’economia globale. Est istudiende su presente chi podimus pensare a unu benidore nostru diversu dae de su èssere “cool” pro turistas amantes de su mare, de sa montagna, de su folclore, de s’esotismu e de totu su de prus chi sos Think Tank de su marketing turìsticu s’imbentant faghende a manera chi nois, fatos a pòpulu de gente “orgogliona”, bi creimus e bi ponimus ènfasi manna ammaniende festivals, cumbènios, publicatziones, sòtzios culturales, movimentos e partidos polìticos. A manera chi sos turistas non manchent in peruna die de s’annu e nois podimus àere unu bellu tempus benidore che a camareris cun s’ambitzione, una die, de nos torrare unu “maitre”, e, pro ite nono, unu metr e mesu.

Antoni Arca (Alghero 1956) è insegnante e scrittore. I suoi ultimi otto romanzi sono stati pubblicati insieme e soltanto in ebook per testimoniare la vitalità dell’algherese colloquiale. Ogni volume – edizioni NOR, Ghilarza – è disponibile sia in vernacolo algherese sia in italiano; uno, “Domo de Jordi”, è disponibile anche in sardo