Cristiano Becciu nos contat de s’educatzione bilìngue ch’est dende a sa fìgia.

Cristiano Becciu foto

Cristiano Becciu nos contat oe de s’educatzione bilìngue chi, paris cun sa mugere, est dende a sa fìgia Adelasia.

Pro ite la pesas in sardu?

Mi l’ant cussigiadu coro e cherbeddu. Su coro ca est cosa de sentidos e ideales su de la pesare in sa limba de sa terra nostra; su cherbeddu ca cumbenit, a su chi narant sos istùdios, de lis imparare duas o prus limbas, a sos pitzinnos, ca creschent prus abbistos, lis faghet profetu in s’imparu, in sas relatas cun sa gente, los avesant a sa diversidade, prevenint sas maladias chi li narant “dementìgenas”. E si est a beru chi sos babbos e sas mamas chircant de lis dare su mègius, pro su chi podent, a sos fìgios, tando si diant dèvere ghetare a su bilinguismu. Pro fìgia mia su sardu est “limba paterna” ca  sa mama l’est pesende in  italianu.

E s’ambiente, sa bidda, a influint?

Mi so pensadu luego in antis chi esseret nàschida , sas dudas fiant medas. Cherìamus chi fìgia nostra esseret bìvida in sas matessi carreras ue nos semus fatos mannos nois, intendende sardu , cosa chi in Tàtari o Casteddu fiat istadu prus matanosu, a seguru. In Otieri, mancu male, si falas a pratza, si andas a s’ispesa, si ti setzes in su giannile de domo, l’intendes ancora sa gente faeddende in sardu. Unu càntaru de abba in mesu a su desertu monolìngue.  Posca sa famìlia, agentzia educativa de primore, nos estacostagende e duncas sa pitzinna cun donnos mannos e tzios podet allegare in sardu. Non naro chi est impossìbile a pesare in sardu unu fìgiu in Casteddu pro chie est nàschidu e pàschidu a 200 km, ma si non tenes sa famìlia a curtzu e sende chi s’espositzione a s’italianu est belle che totale, prus peleosu giai resurtat.

Comente s’imparat a faeddare in sardu?

A una naschidòrgia, a una criaduredda no li podes “imparare” su sardu, li podes ebbia “faeddare” in sardu. A su parentìgiu tocat de li nàrrere “faeddade·li” in sardu, gasi non s’assustant pro sa timòria de no èssere capatzos de “imparare”, timende de non connòschere règulas de grammàtica e de si faddire. Ma sende chi issos sunt istados pesados in sardu, lis benit naturale a “faeddare” in sardu. E gasi apo fatu deo puru, deretu, che chi siat, e lu est, sa cosa prus normale de su mundu. In tres annos creo de no l’àere mai naradu una paràula in italianu e mancu como m’atrivo, ca diat èssere che a l’istòrchere su còdighe linguìsticu chi nos aunit, babbu e fìgia. Dae sas anninnias a sos contigheddos, dae sos primos inditeddos a sos trastos chi li giogant in manos, totu in sardu. Bi cheret gèniu, aguantu, costàntzia.

Cale sardu, però?

Su chi connosches, unu si balet s’àteru. S’importu est a l’ischire tratare e a l’impreare semper, su primu addòbiu cun sa limba est “orale” no iscritu. Cando sa pitzinna resessiat a prodùere sìllabas e sonos vocàlicos ebbia, ascurtende·los, sos sonos de sa limba de su babbu a prus de sos de sa mama, fiat sa manera pro los costoire totus, pro nde los a bogare a campu a pustis. A mannita, posca, si podet comintzare a l’avesare a sa diversidade fonètica de àteras variedades, pro chi afìnighet tolleràntzia e metalinguìstica, cumprendende chi sos faeddos  sunt tèsseras de su matessi mosàicu.

Cale est sa prima paràula chi nche l’est essida, in sardu?

Non b’ais a crèere, ma no est “babbu”. Totus si nde riiant ca nche li essiat “bamba” a primu:  Adelàsia non resessiat a distìnghere mascros dae fèminas in su sèberu de sas paràulas, totu fiat in -a, ca ghiat sa paràula “mama”, a parre meu.  Sa die chi at a imparare a nàrrere sa -u, mi timia intro de coro meu, pro fìgia mia apo a èssere “bambu”. Mancu male chi nche l’at bogada, cussa -b-. Sa prima paràula chi at naradu in sardu est “abba”, forsis sa prus fàtzile, forsis ca su referente fiat una cosa chi bidiat e trataiat a fitianu. Posca totu sos colores chi connoschiat, a primu su birde, duncas su ruju e su nieddu.

E ammisturos a nde faghet?

Est normale a las ammisturare, in sa fase chi sas duas limbas si sunt assentende in tzelembros. Tocaiat a bogare a pìgiu carchi giogu, cantzonedda, trassigheddas pro li fàghere a cumprèndere chi una paràula si naraiat de una manera, in italianu, e in sardu in un’àtera. A tipu “si” e “emmo”: pro bi nche lu fàghere intrare in conca m’apo imbentadu sa cantzonedda “babbu emmo, mama sì” cun su tràgiu armònicu e rìtmicu de un’anninnia chi a issa l’agradaiat e gasi l’at imparadu deretu. E tando faghia sa matessi cosa pro sas diferèntzias lessicales chi issa non resessiat a cussertare: “mamma buio, babbu iscuru”, “babbu mannu, mamma grande” etc. Curiosa sa fase cando sa pitzinna connoschiat ebbia carchi paràula ma non manigiaiat bene sa sintassi e duncas totu sos verbos fiant belle che ausentes. Ma si faghiat a cumprèndere etotu. Una die, ca non cumprendia chi la fiat leende su fàmene e chi issa non podiat mancu nàrrere “so famida”, s’est arrangiada cun sas pagas paràulas chi connoschiat e m’at fatu: “babbu, deo matza prena, nono!”. E curiosu puru cando at comintzadu a pònnere in motu su mecanismu de s’analogia, ca sa limba est finas a repìtere règulas che pare. S’avèrbiu “a su nessi” fiat sa primu borta chi l’intendiat, e cando non si cheriat acurtziare a un’amigu meu ca l’aiat bortulada furende·nche·li, pro brulla, unu giogu, l’apo cussigiada – a s’ascùsia – “saluda·lu, a su nessi”. E issa: “ciao su nessi!”: aiat leadu sa “a” pro prepositzione e “su nessi” pro nùmene e duncas aiat postu mente a su chi l’aia inditadu!

E como chi est in sos tres annos?

Sos pitzinnos pesados cun duas o prus limbas, a su chi narant sos istùdios, istentant prus de sos àteros a ispricare paràulas. Sos àteros, pesados a una limba, est comente chi giugant in conca un’armàriu in ue nche pònnere totu sas règulas. Su bilìngue de calàscios nde giughet duos, e in cue b’assentat – a bellu a bellu – règulas cunforma a sa limba chi sèberat, est pro cussu chi bi ponet prus tempus. Adelàsia est comintzende  a ispricare, e comintzat a sestare bene sas frases in italianu e – a bellu a bellu – in sardu puru. Bi cheret tempus e passèntzia. A bias mudat in -u carchi paràula, pro sa presse, narende paràulas italianas sardizadas. Tando lis cherent repitidas cuddas giustas, cun àsiu e passèntzia.

E in iscola?

In su mese de cabudanni at a intrare in sa chi li narant “dell’infanzia”.  Totus sos cumpangeddos ant a faeddare in italianu, a dolu mannu, e duncas b’est s’arriscu chi s’italianu si fatzat limba de sa comunicatzione fitiana e chi li serbat pro si relatare prus de su sardu. Ma non m’apo a rèndere:  deo , sa famìlia e sos amigos amus a sighire in sardu. De custa manera, non s’at a chesciare, a manna, chi nemos bi l’at imparada sa limba de sa terra sua.

Cristiano Becciu est unu funtzionàriu de sa Regione chi traballat in su Servìtziu Limba Sarda. At contivigiadu paritzos progetos chi si podent agatare in su situ regionale: intervistas in sardu, tradutziones, òperas didàticas, cartas didàticas e toponomàsticas e curretore ortogràficu.